| La teva vida, etapa per etapa / Plenitud |
|
|
|
|
|
|
 |
|
|
| | |
|
Reproducció assistida
Infertilitat: tenim un problema
|
|
| | |
|
La fecundació natural i espontània no és sempre infalible. De vegades no és possible per motius fisiològics o mèdics, o per raons d’orientació sexual.
A la nostra societat, molts factors ambientals i lligats a l’estil de vida afecten la capacitat reproductiva de les dones i els homes, com ara la tendència a endarrerir el moment de tenir fills o el deteriorament del semen per efecte dels tòxics mediambientals. També són rellevants els diferents períodes fèrtils dels homes i les dones. Quan una dona, o una parella, decideix procrear i no ho aconsegueix, ha de fer front a una nova decisió: reproducció assistida?
|
|
|
Un desig: la maternitat. Un problema: la infertilitat. Proves per a un diagnòstic. Un tractament. Un procés.
|
|
|
El primer que cal fer: trobar les causes del problema
|
|
| | |
|
Assumir la situació és indispensable per a la parella. A la primera visita han d’explicar al metge tots els detalls, i això no sempre és fàcil. D’altra banda, però, trobaran un gran suport: els experts en reproducció assistida coneixen les angoixes de les parelles i saben com ajudar-les a afrontar-les. Per començar, el metge ha de provar de discernir la possible causa d’infertilitat. A la dona se li encarreguen una sèrie de proves: una anàlisi de sang per conèixer el seu estat hormonal; una revisió dels cicles menstruals per determinar si són regulars; una ecografia per comprovar l’estat dels ovaris; i una radiografia de contrast per establir la permeabilitat de les trompes. A l’home se li practica un seminograma per estudiar la quantitat i la qualitat dels espermatozoides. En alguns casos, es poden proposar altres proves complementàries, com ara la biòpsia testicular, per estudiar com es formen els espermatozoides, o la meiosi en semen i el control FISH, que estudien els seus cromosomes.
Les causes més freqüents d’infertilitat femenina i masculina són problemes d’obstrucció de les trompes, deteriorament del semen, trastorns de l’ovulació i factors lligats a l’estil de vida actual, com ara l’ajornament de la maternitat. Un cas a part és el dels “avortaments de repetició”. Afecten parelles que, per alteracions cromosòmiques o per alguna causa genètica, aconsegueixen l’embaràs, però pateixen avortaments successius. En aquesta situació és precisament quan la parella necessita més suport psicològic i més sensibilitat per part dels professionals. Tot i que s’investiga molt, encara no és possible resoldre el 100% dels casos.
|
|
La inseminació artificial
|
|
| | |
|
Consisteix a dipositar els espermatozoides amb un catèter molt fi directament a l’úter de la dona perquè s’hi produeixi la fecundació “espontàniament”. Prèviament, s’ha de dur a terme un estricte control del cicle que permeti programar la inseminació just en el moment exacte en què es produeix l’ovulació.
En alguns casos, quan la dona no produeix prou òvuls, s’ha de sotmetre prèviament a un procés d’estimulació ovàrica. Un cop programada la inseminació, es recull la mostra de semen de l’home o es prepara la del donant.
|
|
El banc de semen i els donants
|
|
| | |
|
Es recorre a un banc de semen quan la parella no té element masculí o, si n’hi ha, quan el seu semen no es pot utilitzar. Els donants se sotmeten a un estudi mèdic exhaustiu per poder ser acceptats i les seves mostres es congelen després de prendre nota dels seus paràmetres físics bàsics.
Posteriorment, el procés de selecció i adjudicació és totalment anònim i el realitza l’equip del banc de semen. Quan la parella té element masculí, es programa una entrevista amb ell per triar un donant que tingui el mateix grup sanguini i les mateixes característiques físiques: raça, alçada o talla, color dels ulls, pell, color del cabell… Si es tracta de dones sense parella masculina, només es té en compte que el grup sanguini sigui compatible. En el cas de donants d’oòcits, també es té en compte la semblança física amb la dona receptora.
|
|
La fecundació in vitro FIV
|
|
| | |
|
Normalment, un ovari produeix un òvul al mes, però quan per motius d'infertilitat, això no és així, o bé quan s’ha de practicar una fecundació in vitro, cal sotmetre la dona a estimulació hormonal perquè els ovaris produeixin més òvuls dels habituals.
La dona ha de prendre hormones que preparen l’endometri per a la implantació dels embrions o per a la inseminació. A més, s’ha d’injectar un altre tipus d’hormones que provocaran que els seus ovaris treballin més. Aquest procés el duu a terme ella mateixa, a casa, i sempre a la mateixa hora. El metge, amb ecografies, anirà controlant el creixement dels fol.licles, les bosses de les quals sorgeixen els òvuls.
Quan els òvuls estan madurs, en un centre mèdic s’injecta a la dona l’hormona que provocarà l’ovulació. Ha de ser just 36 hores abans de la punció en què s’extrauran tots els fol.licles. Aquesta petita intervenció amb sedació no necessita hospitalització, però sí repòs a casa.
El procés de fecundació in vitro propicia la trobada dels espermatozoides i l’òvul al laboratori.
Després d’haver extret els òvuls i d’haver recollit la mostra de semen, al laboratori, s’uneixen tots dos en una cubeta i s’espera que es produeixi la fecundació de la forma “habitual”.
Quan l’espermatozoide no fecunda l’òvul, cal intervenir amb la tècnica de microinjecció espermàtica. Consisteix a triar un espermatozoide i introduir-lo a l’òvul amb una microagulla.
Un parell de dies després ja s’han obtingut els embrions i estan a punt per implantar-los a l’úter de la dona. Aquest procés es coneix com a transferència embrionària ecoguiada i permet col.locar un o més embrions directament a l’úter mitjançant control ecogràfic. És un procés delicat, però senzill, i no necessita sedació.
Només queda esperar que algun dels embrions transferits s’implanti.
El desenvolupament de la reproducció assistida ha donat lloc a algunes tecnologies derivades.
|
|
El diagnòstic genètic preimplantacional
El diagnòstic genètic preimplantacional es pot aplicar a parelles portadores de malalties genètiques, per evitar la transmissió de la patologia a la seva descendència, i a parelles estèrils procedents de programes de fecundació in vitro (FIV) o dones amb una història d’avortaments recurrents.
La congelació d’embrions
Si després del procés d’estimulació ovàrica i fecundació in vitro no s’implanten tots els embrions aconseguits, aquests es poden congelar per a futurs processos de fecundació de la mateixa parella o per a donació.
La criopreservació de teixit ovàric
Quan hi ha risc d’esterilitat en la dona a causa de tractaments de quimioteràpia i radioteràpia, és possible sol.licitar la congelació d’una part del seu teixit ovàric abans d’iniciar el tractament. Això li dóna opcions de recuperar la fertilitat un cop superada la malaltia.
La donació d’oòcits
Tot i que no és tan coneguda com la donació de semen, també existeix la donació d’oòcits. És una solució per a les dones que no produeixen òvuls fèrtils.
Per poder dur a terme aquesta tècnica és molt important conscienciar el públic en general per aconseguir donants. Per ser donant cal complir una sèrie de característiques, per tant, abans d’iniciar el procés s’ha de fer una entrevista en què s’explica com funciona tot el procés i en què s’aclareixen tots els dubtes que es plantegin.
La maduració d’oòcits in vitro
Aquesta tècnica substitueix el tractament hormonal que provoca l’estimulació ovàrica de la dona, ja que el procés de maduració es realitza al laboratori amb oòcits extrets abans de madurar. Tot i que aquesta tècnica no és l’òptima per a tots els casos, pot ser un tractament de gran interès per a les dones amb síndrome d’ovaris poliquístics o altres trastorns endocrins relacionats amb la reproducció.
|
|
Si vols saber-ne més…
 Informació mèdica > Medicina de la reproducció
|
|
|
